Fórnols
La Casa de la Vila
La construcció de l’ajuntament de Fórnols s’emmarca dins l’eclosió arquitectònica que va tenir lloc a la comarca entre l’últim quart del s. XVI i principis del XVII d’edificació de cases consistorials com a símbol de modernitat, prosperitat econòmica i augment del poder civil municipal.
A estos edificis s’hi unixen lo valor artístic i l’utilitari. Estan concebuts com a obres monumentals que contenen diverses funcions de la vida pública municipal: no només eren la seu de les reunions del Consell, de l’escrivania, de l’arxiu municipal i de la presó, sinó també lloc de mercat cobert, de relacions entre veïns, d’esplai, etc.
Quan es va construir l’edifici al segle XVI, Fórnols estava sota el domini de l’Orde de Calatrava i era un llogaret de Pena-roja de Tastavins de la qual es va emancipar a 1613, uns anys després de la finalització de les obres.
La planta baixa conserva l’estructura original d’estil renaixentista: està construïda amb parets de carreus i s’hi situen la llotja i l’antiga presó. La primera planta, en canvi, ha patit modificacions posteriors i la torrassa amb lo rellotge que corona l’edifici és un afegit posterior.
Situat al centre de la població, este edifici continua sent la seu del govern municipal.
Casa natal de Braulio Foz
Braulio Foz va néixer el 1791. Va ser professor, polític i escriptor. Va destacar principalment en esta darrera faceta amb la seua famosa novel·la Vida de Pedro Saputo, considerada una de les obres més importants de la literatura castellana escrita per un autor aragonès. Esta obra va ser publicada el 1844 i s’hi relaten de forma amena i àgil les aventures del protagonista en lo seu particular viatge per les terres del Somontano (Osca). Lo seu excel·lent retrat del món rural ha servit d’inspiració a escriptors contemporanis com Ramón J. Sender.
Foz va exercir la docència a la Universitat d’Osca i posteriorment a la de Saragossa on va ocupar la càtedra de Grec i va ser degà de la facultat de Lletres. En la seua bibliografia trobem també diversos estudis filosòfics i d’investigació: Historia de Aragón, Idea del Gobierno y Fueros de Aragón i Plan y método para la enseñanza de las letras humanas.
Va participar a la Guerra de la Independència (1808-1813) i el 1823, durant lo període absolutista de Ferran VII després del Trienni Liberal, va estar exiliat a França durant 12 anys tot i que, segons la tradició oral, va passar part d’ells amagat a Fórnols. Posteriorment va fundar, l’any 1838, lo diari liberal Eco de Aragón.
La seua casa natal és una mostra de l’arquitectura popular de la zona. Està realitzada en maçoneria i tàpia, amb les obertures de llinda —de pedra o fusta— i la característica solana per assecar la fruita, a la planta superior.
Casa natal d’Andrés Piquer
Andrés Piquer Arrufat va ser filòsof, físic i un important metge que va contribuir notablement al desenvolupament de la ciència mèdica espanyola del s. XVIII, després de la decadència que havia patit al segle anterior. Lo seu pare era de la Sorollera (Baix Aragó, Terol) i la seua mare d’Herbers (els Ports, Castelló). Los Piquer eren una família acomodada, però a principis del s. XVIII van perdre el seu patrimoni com a conseqüència de la Guerra de Successió i el pare d’Andrés Piquer es va traslladar a Fórnols on en 1711 va néixer este prestigiós metge al núm. 3 del carrer de la Rectoria. Va estudiar les primeres lletres a esta vila i als deu anys es va traslladar a la propera població de la Freixneda per aprendre llatí i gramàtica. Als setze anys es va mudar a València on va estudiar Ciències Físiques, Filosofia i Medicina. Lo títol de Medicina el va obtindre el 1734. L’any 1742 va ser nomenat metge titular de València i va aconseguir la Càtedra d’Anatomia de la Facultat de Medicina d’esta ciutat. Des de 1751 va ser metge de cambra del rei Ferran VI i, a partir de 1759, també del seu successor, Carles III.
Va publicar importants obres sobre filosofia i tractats de medicina en què va reflectir les seues avançades idees i el seu posicionament eclèctic entre el racionalisme i l’empirisme, fet que el va convertir en un personatge influent en la primerenca il·lustració espanyola.
Va morir a Madrid el 1772.
La Bassa
La Comarca del Matarranya / Matarranya conserva un nombre important d’obres hídriques, de diferents èpoques, que han tingut una importància transcendental en la vida quotidiana dels seus habitants fins fa relativament pocs anys.
La majoria de pobles de la comarca el nucli urbà dels quals es trobava allunyat del riu, disposaven d’una bassa que recollia l’aigua de la pluja, directament i des dels turons propers, per al proveïment de la població.
La Bassa de Fórnols, situada a l’entrada del poble i sobre un substrat impermeable d’argila, es conserva en bon estat i és de les poques de la comarca que està encara en ús. Esta bassa s’utilitzava per al proveïment d’aigua per a usos domèstics i per al reg. Per abeurar els animals era menys freqüentada que en altres poblacions ja que a Fórnols hi ha diverses fonts amb abeurador.
Associades a la bassa, trobem al mateix lloc altres dos obres que n’aprofitaven l’aigua: los antics llavadors i les restes d’un molí d’oli. Dels antics llavadors se’n conserva l’edifici amb les piles de llavar i d’esbandir la roba. Lo molí d’oli utilitzava lo sistema de premsa de barra, que era moguda per mitjà de la força animal i humana i aprofitava l’aigua per a tasques de neteja i per ajudar a moldre les olives. Encara es poden veure drets los dos pilars.
Església parroquial de Santa Maria la Major
A l’església parroquial de Fórnols, dedicada a Santa Maria la Major, s’hi combinen los estils gòtic i barroc fruit de diferents períodes de construcció al llarg de la seua història.
L’obra es va iniciar al segle XIV, probablement entre els anys 1330 i 1350. A esta època, Fórnols estava sota els dominis de l’Orde de Calatrava i com a testimoni en trobem l’escut d’esta orde al frontó de la portada. La construcció original és d’estil gòtic i comprèn l’absis poligonal i la nau central que es dividix en quatre trams per arcs apuntats i té volta de creueria. Esta nau és més elevada que les laterals i està rematada a l’exterior amb una cornisa amb gàrgoles i mènsules en les quals es representen principalment caps humans hieràtics.
Al segle XVIII s’hi va realitzar una important remodelació i ampliació en estil barroc. A esta època corresponen les dos naus laterals, en les que s’obren capelles poc profundes; la zona dels peus, on es va construir una capella hexagonal coberta amb falsa volta de creueria; l’esvelta torre campanar i la portada que, encara que és una obra molt sòbria com correspon a la seua construcció ja avançat lo s. XVIII, seguix l’estil de les portades-retaule pròpies del barroc.
Portal de la muralla
Com correspon a una terra fronterera i de gran importància estratègica com cruïlla de comunicacions, les viles de la comarca van estar fortificades al llarg de les edats Mitjana i Moderna. La història de Fórnols va estar vinculada des del 1209 a l’orde de Calatrava quan va prendre possessió del Castell de Mont-roig, al qual pertanyia la vila en aquella època. Va ser este orde religiós-militar qui va impulsar la construcció del castell, probablement sobre la base d’una fortificació àrab anterior. Posteriorment, segurament entre els segles XV i XVI, es va ampliar el nucli urbà i es va construir esta muralla de la qual tot just en queden restes, ja que va ser destruïda durant la primera guerra carlina (1833- 1840).
D’esta muralla se’n conserven alguns testimonis a l’interior de les cases, les restes d’un altre portal, lo Portalet, situat al costat de l’església, i este de la muralla, que segurament va ser l’entrada principal, ja que conduix directament al centre de la població. En l’actualitat, lo portal del Coll es troba mig amagat sota una edificació de caràcter popular. Està definit per un arc de mig punt cap a l’exterior (amb un escut en la seua clau, sobre una inscripció) i un arc rebaixat a l’interior. La sostrada del pas cobert està realitzada amb taules de fusta, tècnica molt utilitzada en l’arquitectura tradicional de la zona.
Torre campanar
Les torres campanar són un dels elements destacats del patrimoni arquitectònic d’estil barroc de la comarca del Matarranya. En lo cas de l’església parroquial de Santa Maria la Major de Fórnols, l’esvelta torre de 30 metres d’alçària sobreïx del perfil del nucli urbà i es divisa des de ben lluny.
La seua construcció està vinculada a l’ampliació de l’església al s. XVIII. És una obra de gran solidesa, realitzada amb grans carreus i concebuda com un element independent. Hi podem distingir quatre cossos dels quals los tres primers són de planta quadrada. Al primer tram s’hi observa un rellotge de sol i un escut amb una inscripció. Lo segon cos presenta les cantonades arrodonides en forma convexa i el tercer, que conté el cos de campanes, amb forma còncava. Lo tram superior és octogonal i està rematat amb una construcció en forma cònica coronada per un penell de forja.
Al costat de la torre s’hi observen les restes del Portalet, un antic portal de la muralla que tancava la població. Va ser enderrocat durant la Guerra Civil (1936-39) per permetre el trànsit de camions atès que l’església va ser utilitzada com a magatzem de la col·lectivització anarcosindicalista. La dovella principal de l’arc d’aquell portal, on hi ha l’escut de Fórnols i la data de 1771 (referida a l’època d’ampliació de l’església i construcció de la torre), es conserva encastada al mur de maçoneria.
Ermita de la Mare de Déu de Montserrate
L’ermita de Nostra Senyora de Montserrate va ser construïda el segon quart del segle XIV. Una germandat n’era l’encarregada del seu manteniment, donava allotjament als pelegrins que hi acudien; per això va quedar emmarcada dins de l’hostatgeria, que s’ubica en un lateral del pati, que fa les funcions de claustre.
Consta d’una sola nau rectangular distribuïda en tres trams amb contraforts sortints a l’exterior, que s’aprofiten per obrir una capella lateral. Per haver estat reformat lo primer tram, únicament en resta el cobriment del segon i del tercer, que es realitzen, respectivament, amb volta de creueria i volta de canó apuntada, que es repeteix a la capella.
Los permòdols situats a la façana, enclosos en una de les sales de l’hostatgeria, són de les coses més destacades de la comarca. Però el més excel·lent són les figures de la portada, que s’obre al segon tram del mur meridional i està formada per cinc arquivoltes, recolzades sobre frisos de capitells amb figures rígides i rabassudes en excés; la distribució és homogènia i lògica, ja que els representats al fris esquerre es refereixen al cicle del naixement de Crist, incloent-hi en aquest cas la figura del lleó com a símbol de l’Encarnació, seguit per l’Adoració dels Pastors intercalada entre ells, transmetent la idea que tots los hòmens, pobres (pastors) i rics (mags) van a postrar-se davant l’Infant, protagonista essencial d’aquest fris. Lo dret va dedicat gairebé plenament al cicle de la Glòria, tot i que s’inicia amb lo tema de la Crucifixió, com si es tractés d’un pròleg, per argumentar la Resurrecció, tangible a través de les Tres Maries Mirròfores i l’Aparició simbòlica de l’Ascensió al cel, mostrada a través de l’anyell amb l’ocell sobre el seu llom.