La Freixneda

Església parroquial de Santa Maria la Major

D’estil barroc, s. XVII. És una església de tres naus, quatre trams i creuer; la nau central va coberta amb volta de mig canó amb llunetes i volta d’aresta en les laterals. Lo creuer presenta cúpula sobre petxines decorada amb pintura al fresc amb figures dels Pares de l’Església. Los arcs de separació de les naus van exornats amb obra mudèjar.

A l’exterior, l’església conserva dos portades iguals en arc de mig punt emmarcat per pilastres acanalades que sostenen un entaulament i fornícula amb frontó recte partit. La torre, situada als peus de la construcció, consta de dos cossos de planta poligonal.

Fitxa tècnica:

• Segle XVII
• Estil barroc
• Tres naus
• Volta de mig canó amb llunetes i volta d’aresta
• Creuer amb cúpula sobre petxines

Ermita de Santa Bàrbara

L’ermita de Santa Bàrbara es va construir al segle XVII en un tossal paral·lel a l’antic castell. Lo 1685 es va fundar una confraria sota el seu patrocini que tenia, entre les obligacions dels seus confrares, la d’assistir-se entre si en cas de malaltia i acudir a l’enterrament dels germans morts.

L’any 1760 es va reconstruir l’ermita sota els auspicis de l’Ajuntament i es va transformar en capella amb creuer, cúpula i cor. Malgrat la seua funció eminentment religiosa, per la seua situació estratègica, durant les guerres carlines va ser utilitzada com a baluard defensiu i va quedar pràcticament destruïda.

No obstant això, l’ermita no havia vist encara els seus últims dies i va ser reconstruïda lo 1891 gràcies a les aportacions de la caritat. Malauradament, tampoc en esta ocasió va aconseguir lliurar-se dels estralls de les guerres i del pas del temps i va ser novament destruïda. En los últims anys, s’hi han realitzat diverses obres de restauració per a habilitar-la amb fins culturals.

En lo sender d’accés, vorejat amb xiprers, s’hi conserven restes de capelles allotjades en coves i dedicades a Sant Joan Baptista i Sant Mateu.

Des del promontori es pot contemplar la vall del Silenci, solcada pel riu Matarranya.

La Creu

Esta obra és la rèplica d’una creu barroca del s. XVIII coneguda com la Creu. Estava situada a escassos metres d’on es troba actualment, de manera que la placeta rep lo mateix nom.

A principis del segle XX va ser trasllada a la plaça Major, davant de l’ajuntament, atès que, per la seua ubicació, impedia el pas dels carros. Una mica abans de l’inici de la Guerra Civil (1936-1939) va desaparèixer, conservant-se només la creu de ferro forjat del coronament.

Gràcies a fotografies antigues, s’ha pogut reconstruir, estudiar el seu origen i valorar-la com una veritable obra d’art de la pedra picada amb mèrit històric-artístic.

Ens trobem davant d’una obra atípica. Les parets del fust estan completament tallades en forma d’escates i, a la part superior, en comptes de la típica creu de pedra tallada, la substituïx una senzilla creu de ferro forjat, que possiblement va ser afegida posteriorment. Al capitell hi trobem esculpides les figures següents: a la part superior frontal, lo Sagrat Cor i, davall seu, una capella central amb la Mare de Déu del Pilar i l’Infant; a la capella lateral esquerra, Sant Valer; a la capella lateral dreta, Sant Blai; i a la part posterior, l’arcàngel Sant Miquel glorificat.

Convent de la Mare de Déu de Gràcia

Cronologia s. XVI / s. XVIII
En 1580, la vila i l’Encomienda de la Freixneda van cedir l’ermita i el seu terreny a l’Orde de Mínims de Sant Francesc de Paula, cosa que marcaria el principi d’una relació amb lo poble que duraria gairebé 300 anys. Però, les dificultats d’habitabilitat que presentava l’ermita original va portar als frares a fundar un convent dins de la població on s’instal·laren el 1595.

No obstant això, l’assentament urbà no va significar l’oblit d’este Santuari. Després de diversos plets per la possessió del terreny fallats al seu favor, los religiosos van construir aquí un nou convent al s. XVIII, de carreus, distribuït en quatre plantes i proveït de cel·les i serveis per a la comunitat i els pelegrins. A més, estava comunicat internament amb la capella de la Mare de Déu. A partir de 1795 també construïxen, integrant-hi la capella original, una gran església de tres naus d’estil barroc amb elements neoclàssics a la façana. La capçalera es recolza en la cova amb una girola entre la cova i l’altar major. La coberta era de volta de canó amb llunetes.

Fitxa tècnica:

• Segle XVI: primera ermita
• Segle XVIII: construcció de l’edifici actual
• Quatre plantes
• Comunica internament amb la capella de la Mare de Déu
• 1795: integració de la capella original a la construcció d’una gran església de tres naus, estil barroc
• 2001: declarat Bé d’Interès Cultural

La seua llegenda:

Una pastoreta de Valljunquera va trobar en esta cova de la muntanya de la Mangranera la figura d’una Mare de Déu. La va portar al seu poble, però al cap d’uns dies la imatge va desaparèixer i la van tornar a trobar en este lloc. Llavors es va decidir aixecar-hi una petita ermita sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia.

Capella del Pilar

La capella del Pilar, construïda a la fi del segle XVII, suposa l’inici d’un període de gran fervor cristià i d’auge del barroc a la Freixneda, com ho mostra la reconstrucció i ampliació a partir d’esta data i durant lo segle XVIII dels seus edificis religiosos més importants: l’església parroquial, l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia i l’ermita de Santa Bàrbara.

Està situada a l’antiga plaça del Sanctus (avui plaça del Pilar). Possiblement va ocupar el lloc d’una altra capella, dedicada a Sant Bartomeu, tot i que d’esta última no ens en queda constància documental, com sí que n’hi ha de l’actual, perfectament documentada a partir del segle XVIII.
Es tracta d’una sòlida construcció barroca de volta de canó i creuer, amb una cúpula assentada sobre unes petxines amb decoració al·lusiva a la Mare de Déu.
La decoració interior va sofrir danys considerables durant la darrera Guerra Civil, per la qual cosa, en los anys de la postguerra, se’n va renovar el policromat dels estucs. També la façana ha patit lo deteriorament de les diferents guerres i del pas del temps, tot i que encara roman com un dels exemples més brillants de l’arquetípica portada-retaule aragonesa, que destaca pel seu perfil corbat. Los seus elements més excel·lents són lo robust arc principal, la fornícula amb l’efígie de la Mare de Déu i l’escut de la vila amb lo freixe, aquí acompanyat del monograma de l’Ave Maria.

En l’actualitat, s’hi celebra la missa dominical, mentre que l’Església parroquial, amb més dificultats per a l’accés atesa la seua situació a la part alta de la població, es reserva per a celebracions especials.

Fitxa tècnica:


• Finals del segle XVII
• estil barroc
• Volta de canó i creuer amb una cúpula assentada sobre unes petxines

Plaça Major

La Plaça Major de la Freixneda forma part de l’ampliació de l’entramat urbà que es produïx al final de l’Edat Mitjana com a conseqüència del creixement econòmic i de la població.

No és molt habitual que una plaça major presenti una planta en forma triangular com passa en este cas. A la seua banda oest, observem una línia d’impressionants cases senyorials dels segles XVII i XVIII, construïdes amb carreus, amb grans façanes, portals i galeries d’arc de mig punt.
Menció especial mereix la banda est, amb los porxos que la unixen al carrer Major i que constituïxen una perfecta mostra del traçat medieval dels carrers de la Freixneda. La base del triangle està ocupada, evidentment, per la Casa de la Vila. L’orgullós edifici mostra cap a la Plaça el seu costat més cerimoniós i protocol·lari; amb l’enorme balcó, lo rellotge i, ben visible, l’escut de la vila amb lo freixe.

Finalment, la punta del triangle està ocupada per l’Arc de Xifré. Es tracta d’un antic portal d’entrada a la vila quan era fortificada i envoltada per muralles. En època recent s’ha coronat amb diversos motius de perfil corbat que imiten los de l’Ajuntament. La plaça Major de la Freixneda seguix sent avui dia el centre neuràlgic i social de la vila, testimoni de les seues festes i celebracions. Com a curiositat, cal assenyalar que el 1996 va ser escenari cinematogràfic de la pel·lícula llibertàries, de Vicente Aranda.

Notes:

• Final de l’Edat Mitjana
• Forma triangular
• Banda oest: cases senyorials
• Banda est: porxos que la uneixen al carrer Major
• Base del triangle: casa de la vila
• Punta del triangle: portal de Xifré

Carrer Major

Lo carrer major de la Freixneda és un dels més espectaculars de la població per l’existència dels porxos que el recorren de cap a cap i continuen a la plaça. Des del seu interior s’obté una perspectiva diferent del carrer, ja que es troben a un nivell inferior.

Després de la conquesta cristiana (1169), lo nucli urbà es forma emmurallat al voltant del castell i l’església. A la fi de l’Edat Mitjana, s’amplia este nucli i es constitueix este carrer Major. Es pensa que originalment estava porticat als dos costats. La part de la dreta conserva els porxos i la majoria de les cases mantenen gran part de la seua estructura externa original. En canvi, al costat de l’Ajuntament no es conserven i les cases han estat remodelades.

Cal destacar els carrerons estrets que arrenquen perpendicularment del carrer Major, uns cap a la Plaça Nova i d’altres sense eixida. Este entramat, segons alguns historiadors, podria haver estat un call, atesa la seua estructura i determinats indicis històrics. Hi ha documentada l’existència d’almenys un jueu prestador a la vila al segle XIV, però es desconeix si a la Freixneda els jueus arribaven a formar una colònia i quin grau de protagonisme van tindre en lo seu desenvolupament.

Lo carrer ha estat tradicionalment lo centre comercial de la població i en l’actualitat encara ho continua sent.

Es conserven los noms tradicionals d’alguns dels carrerons, com lo carrer de la Taleca —referit als sacs llargs i estrets—, lo carrer del Silenci o de la Calma.

La Casa de la Vila

En la línia d’altres cases consistorials de la comarca, l’Ajuntament de la Freixneda es bastix cap a finals del segle XVI (a la façana apareix la data de 1576, encara que altres fonts apunten que va ser construït al voltant de 1590) i és l’expressió més palpable del nou poder municipal que comença a oposar-se als estaments tradicionals, representats en est cas per l’Orde de Calatrava, lo seu castell i la Casa de l’Encomienda.

Del seu mestre constructor no en sabem gairebé res, tot i que s’especula que podria ser el responsable de la construcció de l’Ajuntament de la Torre del Comte, ja que estos dos ajuntaments són los únics de la zona en presentar unes curioses gàrgoles.

En la seua arquitectura s’hi observen elements gòtics i renaixentistes amb tres façanes diferenciades que s’adapten a les funcions corresponents: la façana principal és la més noble, pensada per a esdeveniments importants i la recepció de visitants; la lateral esquerra és la més pròpia de la funció de govern municipal; i la lateral dreta, la més senzilla, és la que vertebra la zona de serveis. Lo conjunt històric de la vila de la Freixneda va ser declarat Bé d’Interès Cultural (B.I.C.) l’any 1983 i est edifici també ha estat declarat B.I.C. lo 2002. En l’actualitat, continua exercint les funcions d’administració municipal i al seu interior es pot visitar l’antiga presó i el Centre d’Interpretació del Patrimoni Local de la Freixneda.

Casa de la Encomienda*

Després de la conquesta als àrabs (1169), lo rei Alfons II el Cast dóna en l’any 1179 esta vila, i altres de la comarca, a l’Orde religiosa-militar de Calatrava, lo domini s’estendrà a La Freixneda durant més de sis-cents anys.

Lo comanador de l’Orde era propietari tant del castell com del dret als delmes (la part de la collita que els veïns havien de pagar com a tribut), entre altres potestats d’ordre jurídic i econòmic. La seua residència oficial era el castell, però les dificultats d’accés i les seues limitacions per a ser utilitzat tant com a habitatge com a magatzem dels delmes, van afavorir el trasllat a este edifici, la Casa del Comanador o de l’Encomienda, a la part plana del poble, que va passar a ser la seu principal de l’Orde a la vila. A partir de llavors, lo castell es va anar abandonant progressivament i va quedar com un element ornamental fins a la seua gairebé destrucció en 1839, durant les guerres carlines.

Este edifici es va construir al segle XVI en estil renaixentista, competint en bellesa amb l’altre centre de poder a la població de l’època, la casa del Consell (l’Ajuntament). Al seu interior conserva, a la planta baixa, els trulls on s’emmagatzemaven los delmes.

La monumentalitat de l’edifici, actualment de propietat particular, el va fer mereixedor de ser reproduït al Poble espanyol de Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, igual que l’Ajuntament de la vila.

Notes:

• Lo poble va pertànyer a l’Orde de Calatrava (des de 1179).
• Lo castell era difícil d’accés: la Casa de l’Encomana esdevingué la nova residència del comanador.
• Edifici del segle XVI, d’estil renaixentista.
• Reproduït al «Poble espanyol» de Barcelona per a l’Exposició Universal de 1929.

*Encomienda: A l’edat mitjana, concessió als ordes militars que els reis castellans feien de les rendes i la jurisdicció de determinats pobles i castells en canvi de llur defensa contra els musulmans. A l’època moderna les encomiendas foren molt apreciades, car es tractava d’unes senyories territorials les rendes i la jurisdicció de les quals corresponien a l’encomendero. (Font: GEC)

La Creu del Codolar

Les creus de terme com esta, són indicadors viaris de simbologia cristiana que solien col·locar-se en l’entrada de les poblacions o en les cruïlles de camins. En este cas, la creu indica l’eixida de la Freixneda pel camí tradicional cap a les poblacions de la Portellada i Fondespatla.

La creu actual és una rèplica de l’original de la que se n’ha conservat només lo basament. És d’estil gòtic amb la canya i el capitell de planta octogonal. Al capitell hi té esculpit l’escut de l’antiga Corona d’Aragó en una de les seues cares i en l’oposada l’escut de la vila de la Freixneda. Les altres cares estan decorades amb les escenes de l’Anunciació de Maria i l’Adoració dels Reis Mags. L’espigó, o cos superior del capitell, està decorat amb finestrals gòtics que emmarquen imatges d’apòstols i sants: Sant Bartomeu, Sant Pere, Sant Pau, Sant Miquel, Sant Antoni Abad, Santa Llúcia, Santa Àgueda i Santa Apol·lònia. Finalment, coronant lo monument se situa la creu que és en forma de creu llatina gallonada i flordelisada amb la representació de la Mare de Déu i l’Infant al revers, mentre que a l’anvers apareix Crist agonitzant amb lo cap inclinat cap a la dreta coronat d’espines i cabellera partida sobre el front.

Al costat de la creu hi ha una font construïda recentment amb aigua canalitzada de la xarxa municipal.

Fitxa tècnica:

• Rèplica
• Estil gòtic
• Lo capitell té l’escut de l’Antiga Corona d’Aragó i el de la vila i escenes de l’Anunciació de Maria i l’Adoració dels Reis
• Imatges d’apòstols a l’espigó

Arc de la Vila o Portal d’en Xifré

Situada al vèrtex septentrional d’un àmbit triangular la base del qual està constituïda per la Casa de la Vila, es tractava de la porta d’accés a la ciutat. Extramurs presenta un arc de mig punt amb rematades en motllura circular. Intramurs presenta un arc rebaixat.

Lo Castell

Castell-fortalesa d’origen àrab. Es conserven restes de la torre i emmurallament pertanyents a l’antic castell, residència habitual del comanador durant segles, del qual es conserven restes d’un cub quadrat de maçoneria, pertanyents a la Torre de l’Homenatge a la qual s’hi accedia per escala de cargol, cantonada de carreus i una finestra de tovot en un dels llenços. La planta té forma de C; al primer pis, destinat a habitatge, disposaria de claustre. A la façana principal, la porta conserva un escut de l’Orde de Calatrava i de diferents comanadors. Tot lo conjunt estaria coronat per merlets.