Calaceit

Plaça d’Espanya

Esta plaça és en l’actualitat lo centre neuràlgic de la població, tot i que no se situa al nucli més antic sinó que forma part de l’àrea d’ampliació urbana feta a partir del segle XIV.

És lo lloc de la població que ha canviat més vegades de nom. En la documentació més antiga apareix com a plaça de Baix en relació a la desapareguda plaça de Dalt on se situava l’antiga església gòtica sobre la qual es va construir l’actual església parroquial. Durant este període, les dos places es comunicaven mitjançant dos carrers, un dels quals va ser ocupat pel nou temple parroquial i, posteriorment, també per algunes cases. Al segle XVII, se l’anomenava plaça del Sitjar, atès que sota la plaça, i amb accés des de l’ajuntament, se situaven les sitges on es guardaven los cereals que es pagaven com tributs. Durant lo segle XIX i les primeres dècades del XX, és citada únicament com la Plaça o la plaça Major. Lo 1931, a partir de la promulgació de la constitució republicana, es va anomenar plaça de la Constitució. Lo 1938, amb l’entrada de les tropes franquistes a la població, es va batejar com a plaça d’Espanya que és lo seu nom oficial en l’actualitat, encara que popularment se la coneix simplement com la Plaça.

A davall dels porxos de la plaça se celebrava el mercat: hi havia la carnisseria, la parada del peix, de la corda… També era el lloc de reunió del veïnatge en assemblea municipal i on lo Justícia realitzava els seus judicis a la vista de tots. Més tard i durant uns anys, també se celebraven aquí les vaquetes i per tancar la plaça es van fer els forats als pilars del cobert. En l’actualitat, cada dimecres, encara s’hi fa el mercat.

La Bassa

Les basses són construccions tradicionals que solien situar-se als afores del poble i recollien les aigües de pluja per al proveïment de la població.
Esta bassa destaca d’entre les de la resta de la comarca per les seues grans dimensions. Recollia les aigües de pluja procedents del tossal de Sant Cristòbol a través d’un llarg canal.

Ha rebut diversos noms. En la documentació més antiga, la primera referència escrita coneguda és de l’any 1558, se l’anomena la Bassa del Coll, per la seua situació orogràfica en un coll entre muntanyes, i també la Bassa Bona, en contraposició a l’altra bassa de la població coneguda com la Bassa Podrida perquè recollia les aigües brutes dels carrers. A partir del segle XIX comença a nomenar-se simplement com la Bassa, nom que també rep popularment la plaça de la Diputació, situada al costat.

La Bassa s’utilitzava per abastir d’aigua a la població i a les bòbiles properes, una d’elles ja documentada a principis del s. XVII i que ha donat nom al carrer on es situava. A més, a la Bassa abeuraven lo bestiar i les cavalleries, es criaven peixos i, en època més recent, es va situar aquí un dels dos llavadors públics i un abeurador per als animals fins a la construcció de les piscines municipals a principis dels 70 ( s. XX).

En un extrem, on en l’actualitat se situa el poliesportiu, hi havia la Rebassa en la qual es dipositaven los residus de la neteja de la Bassa. A més, sobre del Molí de la Vila també hi havia una altra bassa que recollia les aigües de pluja del monticle del castell on se situava la part alta de la població.

Ajuntament (Casa de la Vila)

Este edifici és representatiu de la important eclosió de l’arquitectura renaixentista civil a la comarca, la qual va tenir el seu màxim exponent en la construcció de les cases.

Construïda entre 1609 i 1612, la casa de la vila de Calaceit és una obra del mestre picapedrer Pedro Pizarro (d’Alcanyís) que seguix les característiques generals d’este moviment que intentava conjugar l’estètica arquitectònica monumental amb la funcionalitat: a la planta baixa se situa la llotja i l’antiga presó; lo primer pis és la planta noble i, per això, està realçada amb una imposta; finalment, a la segona planta s’obre la típica galeria amb arquets de mig punt característica de l’arquitectura civil de la zona. Va ser construïda al solar d’una casa de propietat municipal i de dues cases més que es van adquirir.

Al Saló de Plens es troba un oratori de 1613 amb un modest altar i un interessant crucifix de fusta del Sant Crist, al qual s’acudia en rogativa de pluges. Actualment, l’edifici continua acollint les dependències municipals i conserva un important fons de pergamins i altres documents des del s. XIII.

Esta casa consistorial està inclosa a la Ruta de les Presons del Mesquí-Matarranya. La monumentalitat de la construcció juntament amb la del conjunt del nucli històric de la població han estat mereixedores de la declaració el 1974 de la vila com a Bé d’Interès Cultural.

Lo Carrer Maella

Lo carrer Maella comença al carrer de l’església i connecta el centre de la població amb la zona nord o septentrional. Este carrer és de longitud considerable i traçat recte. Està flanquejat per nombrosos edificis barrocs que el converteixen en un dels carrers més bells de Calaceit.

L’interès de les seues nobles façanes de carreus es concentra en les grans portades adovellades i en los balcons volats de carreus guarnits amb preciosos treballs de forja. Entre les seues magnífiques edificacions del segle divuit destaquen les situades a l’extrem proper a la capella del Pilar, especialment les que ocupen los números 28 i 35. També és de gran interès l’edifici que ocupa el número 12, Casa Suñer, guarnit amb bellíssims balcons volats de planta mixtilínia.

Este carrer acaba en un dels punts de més complexitat de l’entramat urbà de Calaceit: la capella-portal de la Mare de Déu del Pilar.

Portal i capella de la Mare de Déu del Pilar

Los portals-capella són un dels elements arquitectònics més singulars de la comarca del Matarranya.

Este portal, situat a l’entrada nord de la vila, rebia el nom de portal de Maella perquè era la porta d’entrada des de l’antic camí de comunicació amb esta població. En la seua construcció original era un dels quatre portals de la muralla que tancava el contorn de la vila. Posteriorment, al segle XVIII, s’hi va construir a sobre una capella elevada d’estil barroc dedicada a la Mare de Déu del Pilar, amb la qual va canviar la seua funció defensiva per una altra d’eminentment religiosa.

Es tracta d’un dels portals més complexos arquitectònicament de la comarca: se situa sobre un terreny inclinat i cada façana és diferent a les altres. A més, des dels seus quatre arcs es poden comptar fins a vuit carrers. Esta confluència de carrers és resultat del relleu accidentat del casc urbà de Calaceit, que parteix de dos nuclis elevats i es s’estén vessant avall amb carrers que s’adapten a l’orografia del terreny i que es troben en diagonal. Lo carrer de Maella i el d’En Rufa serien los més antics i coetanis al portal, mentre que la resta corresponen a ampliacions urbanes posteriors.

En l’actualitat, manté la seua funció religiosa i les seues portes s’obren durant la festivitat de la Mare de Déu del Pilar i la del Corpus.

Portal i capella de Sant Antoni

Lo portal d’Orta, anomenat així perquè hi arribava el camí de la veïna població d’Orta de Sant Joan, és un dels dos portals de l’antiga muralla que encara es conserven en l’actualitat dels quatre que tancaven la vila quan era emmurallada: lo portal de Maella que també es conserva, lo portal de la Bassa del Coll, lo portal de la Font i este.

Al s. XVIII es va construir sobre la capella de Sant Antoni de Pàdua. Aquesta curiosa combinació arquitectònica en la qual un element defensiu és reciclat per a un ús religiós és un dels caràcters singulars del patrimoni monumental de la comarca.

Lo portal està constituït per quatre arcs i té volta d’aresta. La capella és de planta quadrada i al seu interior s’hi conserven pintures en les petxines i en la cúpula de mitja taronja, mentre que les parets tenen rajoles amb ceràmica decorada amb escenes religioses.

Les portes centrals de la capella s’obren lo dia de Sant Antoni (lo 13 de juny) i els nou dies anteriors, durant los quals encara es conserva la tradició de resar la novena i cantar els goigs del Sant. A més, també és tradició vindre-hi a beneir les palmes i les branques d’olivera lo Diumenge de Rams.

Església parroquial de l’Assumpció

Al segle XVIII Calaceit va tindre un important desenvolupament arquitectònic que es va iniciar amb la construcció de l’actual església, una de les obres barroques més importants de la comarca.

Es va edificar sobre les restes de l’església gòtica de Santa Maria del Pla, advocació que van portar a Calaceit los primers pobladors cristians. Este temple havia estat construït a principis del segle XIV i era de dimensions més reduïdes.

La construcció d’un nou temple de grans proporcions sobre el mateix solar va provocar una reducció considerable de la plaça de Dalt o de Santa Maria, situada al costat nord. L’edificació al segle XIX d’una casa pairal davant de l’església va reduir també la perspectiva d’observació de la façana.

La primera pedra es va col·locar l’any 1695 pel Capítol Catedralici de Tortosa, ja que era senyor jurisdiccional de Calaceit; la parròquia va pertànyer a la Diòcesi de Tortosa fins l’any 1957 en què va passar a la de Saragossa. Lo mestre d’obres va ser el basc Francisco de Ibargüens i va ser consagrada en 1710. Esta construcció de carreus és de planta de saló amb tres naus de la mateixa altura, la qual cosa dona una sensació de gran amplitud a l’interior. A l’exterior destaquen la torre i la façana amb tres portes, de les quals en sobresurt la principal a manera de retaule amb les columnes salomòniques i els estípits característics del barroc i els impressionants claus de forja de la porta. L’ambiciosa obra de la torre-campanar va quedar inacabada en lo segon cos. Durant la Guerra Civil l’edifici va ser cremat i va quedar en molt mal estat fins que entre 1946 i 1948 va ser reconstruït. L’any 2001 va ser declarat Bé d’Interès Cultural (B.I.C.).

Capella de Sant Roc

La devoció a Sant Roc està molt estesa a la comarca i a la seua advocació hi ha dedicades diverses capelles que, en alguns casos com este, se situen al costat de l’antic hospital, atès que este sant és advocat de les malalties infeccioses.
Esta capella la trobem documentada des de 1555, però l’actual edifici és una ampliació de començaments del segle XVII quan es va allargar la nau cap a la desapareguda Bassa Podrida (avui un parc infantil). Les obres van ser realitzades pel mestre picapedrer d’Alcanyís Pedro Pizarro qui va ser també el constructor de la Casa de la Vila. Un any després d’acabar-la va iniciar estes obres (lo 1613) amb un pressupost de 600 lliures jaqueses per a la mà d’obra.

És una obra renaixentista de planta rectangular construïda sobre un fort pendent. Té una sola nau de dos trams i volta de mig canó amb llunetes. Molt a prop se situava al Portal de la Font (enderrocat lo 1860) i la capella quedava a la part extramurs; per això, possiblement, disposa de poques obertures i té finestres en forma d’espitllera. En este portal, que donava al camí de Casolanes, hi havia la “taula de la Carrasca”, nom que rebia la duana que Calaceit tenia com a poble de frontera amb Catalunya.

Al costat de la capella se situava el cementiri vell que va ser utilitzat fins a 1840. Després, es va construir sobre el Convent de les Monges de la Consolació que feia servir este edifici com a capella.

En esta capella s’hi han celebrat los oficis religiosos quan l’església parroquial no ha estat disponible: durant la construcció de l’edifici barroc actual (s. XVII-XVIII), quan va quedar en ruïnes després de la Guerra Civil…

Casa natal d’en Joan Cabré

Joan Cabré i Aguiló va néixer en esta casa de Calaceit lo 1882. Va ser un dels pioners de l’arqueologia moderna espanyola i també es va dedicar a la pintura, al dibuix i a la fotografia, habilitats que va utilitzar com a tècnica d’investigació.
La seua obra científica es va desenvolupar en la primera meitat del s. XX. Va estudiar dibuix a Saragossa —on va prendre contacte amb l’arqueologia— i a Madrid.

La seua activitat va començar quan era estudiant. En una de les seues excursions al turó de Sant Antoni (Calaceit) per a pintar, va descobrir-hi un poblat iber. Molt aviat també, l’any 1903, va descobrir les pintures rupestres de la Roca dels Moros, al barranc del Calapatar (Queretes) que van ser les primeres pintures conegudes de l’anomenat art llevantí. Estes primeres investigacions van motivar l’arribada a la comarca d’alguns dels prehistoriadors europeus més importants de l’època, com Henri Breuil i Pere Bosch Gimpera. Després d’una primera etapa centrada al Matarranya i el Baix Aragó, Cabré va treballar en molts punts de la Península Ibèrica.

Al llarg de la seua vida, va ocupar importants càrrecs en diferents institucions arqueològiques i museus, va dirigir 27 campanyes d’excavació, va descobrir o va estudiar 72 estacions d’art rupestre i va escriure 117 publicacions, a més de memòries i inventaris museístics. La seua obra científica ha donat importants aportacions per a l’estudi de la prehistòria i la protohistòria peninsulars.

Va morir a Madrid l’any 1947 als 65 anys d’edat.

La casa Moix

La casa Moix, que dividix la pujada de les Roquetes a dos carrers, destaca per la impressionant balconada subjectada amb mènsules decorades. Este estil constructiu en què la cantonada es convertix en la façana principal, on se situa la balconada i la seua mènsula central, és poc habitual. Segurament, va ser per esta inusual característica, a més de per la seua sòlida construcció amb grans carreus i llindes amb decoració conopial i d’altres tipus, que va ser escollida per ser reproduïda al Poble espanyol de Barcelona amb motiu de l’organització de l’Exposició Universal de l’any 1929. a més d’aquesta casa, també es va reproduir la casa Jassà, situada a la plaça.

Calaceit destaca arquitectònicament per la complexitat de la seua estructura urbana, amb dos nuclis elevats originaris, la Torreta i el Castell, i per l’abundància de cases pairals. Al llarg del segle XVIII i principis del XIX hi va haver un període d’eclosió arquitectònica en què es construïxen o es reformen moltes cases, com en este cas. Això es pot observar en les dates dels escuts de moltes portades. Esta concentració és un indici clar d’un període de prosperitat econòmica, segurament Calaceit ha estat històricament el màxim productor de la zona, i per la coincidència d’un llarg període de pau després de patir forts saquejos durant la revolta catalana (1643) i en la guerra de Successió (1706).

Plaça dels Artistes

Calaceit ha estat punt de trobada d’artistes, escriptors i investigadors. Com a antecedents, cal destacar els investigadors locals Joan Cabré i Santiago Vidiella, los estudis dels quals van atreure al Matarranya els principals arqueòlegs de principis del segle XX, com el francès Henri Breuil o el català Pere Bosch Gimpera, i els destacats filòlegs Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll.

A partir de la dècada dels anys 70 (s. XX), diversos escriptors i artistes han fixat a Calaceit de forma temporal o permanent la seua residència, com los escriptors José Donoso (Xile, 1924 – 1996) i Mauricio Wacquez (Xile, 1939 – Calaceit, 2000) —tots dos relacionats amb lo «boom llatinoamericà»— o Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926 -Barcelona, 1996); pintors com Romà Vallès (Barcelona, 1923), Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) i Maria Girona (Barcelona, 1923); l’artista local Teresa Jassà (Calaceit, 1928-1999)…

També va ser important la creació de la Fundació Noesis, la celebració de la Trobada Literària Internacional «La Nouvelle Fiction», o la ubicació a la vila de la seu de l’Associació Cultural del Matarranya des de 1989.

En reconeixement a tots los artistes i intel·lectuals que han confluït i confluïxen en esta població, es va erigir esta plaça el 1999. Des del 2002, Calaceit és la capital cultural de la comarca del Matarranya.

Ermita de Sant Cristòbol

L’edifici actual és del segle XVIII, però la devoció de Calaceit a Sant Cristòbol es remunta, com a mínim, a la primera meitat del segle XIV quan trobem documentat lo topònim del «puch de sant Cristóval» referit a este turó i, també, donacions fetes en diversos testaments.

És una construcció robusta de grans dimensions amb parets de carreus. És d’estil barroc i consta d’una sola nau amb volta d’aresta i capelles laterals. Es va començar a construir el 1738 i es va retardar bastants anys per problemes econòmics. Anteriorment, ja devia d’existir un altre edifici perquè en 1618 es va construir una casa per a un ermità, sobre la qual es va edificar posteriorment l’actual casa adossada a l’ermita. L’ermita i el sant han estat motiu de moltes dites de la literatura popular de la població. Als petits se’ls deia que els nens vénen de l’ermita de Sant Cristòbol i les nenes d’una altra ermita de la població, la de Santa Anna.

Des de principis del s. XV hi ha referències de la celebració d’una processó a la població el dia d’aquest Sant, patró dels conductors, lo 10 de juliol. En 1832, es va provar d’organitzar-la fins a l’ermita, però la iniciativa no es va repetir donada l’assistència de només cinc persones. En l’actualitat, lo divendres més proper a la festivitat s’organitza un ball a la nit i s’instal·la una aixeta amb ponx. L’endemà, es beneïxen los vehicles a la porta de l’església parroquial després d’un dinar a l’ermita i a la tarda s’hi fa una missa i ball.

Des d’este paratge hi ha unes esplèndides vistes dels Ports i de diverses poblacions del Matarranya i la Terra Alta. Més a prop, s’observa el turó de Sant Antoni on hi ha un important poblat iber i una capella dedicada a Sant Antoni Abat.

Ermita de Santa Anna

L’any 1608 lo Consell de la Vila va aprovar la celebració de la festa de Santa Anna i la construcció d’esta ermita en lo seu honor al paratge de la font de les Ferreres. Durant los anys següents se citen moltes donacions per a la fàbrica de l’ermita en los testaments de veïns de Calaceit, però no va ser fins lo 1621 que es va adjudicar l’obra, atès que durant estos anys lo municipi va construir la Casa de la Vila, primer, i la capella de Sant Roc a continuació.

Lo retaule Major es va fer el 1688 i gairebé un segle més tard (lo 1770) es va edificar la casa adjunta sobre el solar d’una casa anterior que s’hauria ensorrat. Esta casa té una llotja amb dos arcades en un lateral que es cedia per al refugi de ramats i pastors. Al començament del segle XIX es va aixecar a l’interior de l’ermita un monument a la Mare de Déu del Pla, patrona de la població, per donació d’una família del poble.

L’ermita és d’estil renaixentista i està construïda amb pedra de carreus. Consta d’una sola nau dividida en quatre trams pels arcs de diafragma de la volta. Des del 1701 i fins al 1878, està documentada la tradició de vindre en processó fins a l’ermita en rogativa de pluges amb la relíquia de la Santa Espina que es conserva a l’església parroquial. Anteriorment també s’havia fet esta pregària, però amb un crucifix. A l’actualitat, se celebra la festa a l’ermita el dissabte anterior al dilluns de Pasqua Florida, dins les Festes de Primavera, on s’han agrupat tres celebracions: Santa Anna, Sant Isidre i la Santa Espina. Entre els actes destaquen los jocs tradicionals, com la cucanya (s’observa el tronc plantat permanentment), estirar la corda… A l’entrada del camí d’accés hi ha la creu de terme de Santa Anna.

Poblat ibèric de Sant Antoni

Es localitza aproximadament a un kilòmetre de Calaceit, estratègicament situat dalt d’un tossal allargat des d’on es controla un extens territori. Los materials trobats en les diferents campanyes d’excavació, iniciades Lo 1903 per Joan Cabré i per Bosch Gimpera, permeten datar el poblat entre els segles V i II aC, amb dos fases de desenvolupament; una inicial a la qual correspondria la part més elevada del poblat, de planta amb carrer central, i una segona, datada al segle III, moment de major apogeu del poblat, que s’estén pel vessant, amb cases esglaonades que s’adapten al terreny. Cal destacar una torre semicircular que se situa al costat d’una bassa.

Com arribar-hi: Des de Calaceit, prenem la carretera en direcció a Queretes i molt aviat ens desviem a la dreta ascendint per un camí senyalitzat que ens portarà fins al mateix jaciment.