Beseit

La Casa de la Vila

A la llinda d’una de les finestres s’hi veu la data de 1595. L’antiga façana principal de l’ajuntament estava orientada cap a l’oest davant de l’oficina de turisme, ‘la Presoneta’. Al s. XVIII, però, la nova església barroca va crear un nou espai urbà, la Plaça de la Constitució, de manera que l’ajuntament va obrir el seu accés principal davant de l’Església.

A la llotja s’hi observen cinc arcs apuntats, a la façana oest hi apareixen les obertures de llinda i, a l’antic accés, hi veiem un arc conopial, tot això en carreus. Estos elements pertanyen a l’edifici original, mentre que la resta són rehabilitacions actuals.

La tradició popular explica que va ser incendiat en diverses ocasions i, principalment, a la primera guerra Carlina (1833-1840). A l’última rehabilitació de la façana principal actual, es va trencar l’arc de mig punt de l’accés principal. Els baixos de la Llotja conserven una petita cambra que potser va poder tenir funcions de masmorra. La ubicació de la peixateria actual, prop de la Llotja, seguix tenint la mateixa utilitat que antigament.

El 8 de Desembre de 1933 es va proclamar la revolució anarcosindicalista i es va decretar el comunisme llibertari a la població. En la presa de l’Ajuntament, es van cremar els arxius municipals a la Plaça.

Les dependències de l’ajuntament han contingut diversos serveis públics al llarg dels anys: les antigues escoles, el consultori mèdic i el telèfon públic.

Los molins paperers

Benet XIII, lo papa Luna, l’u de desembre de 1411 concedia al seu metge particular el convers Jeroni de Santa Fe els drets del «molí per draps» a «Bezeyt», pertanyent a la taula arquebisbal de Saragossa.
Esta és la primera referència sobre els molins a Beseit. Les referències posteriors ens les dóna el capellà de la població Joaquín de Liédana que escrivia en els llibres parroquials a finals del s. XVIII i principis del XIX sobre la important indústria del paper. El 1804 s’inaugurava l’última d’un total de nou fàbriques. La pujada aranzelària sobre el drap (amb lo que feien el paper) imposada pels borbons durant el s. XVIII va estimular als burgesos de l’època i empresaris aragonesos i catalans van posar en funcionament a Beseit i Vall de Roures tretze molins paperers.

La fabricació artesanal ajudava a fer un paper de qualitat que garantia la continuïtat: alguns molins van treballar per a Heraclio Fournier en l’elaboració de naips, van fabricar paper moneda per a l’estat, Goya utilitzava paper de Beseit per als seus gravats… Però, principalment, la producció arribava als grans centres consumidors de Barcelona, València, Madrid i Bilbao per mitjà de carretes; uns viatges que duraven diversos dies.

Les primeres fàbriques de paper eren d’una, dues o més ‘tines’ per fabricar la pasta de paper, fins a l’arribada de la ‘pila holandesa’, durant el s. XIX, que es va instal·lar en totes les fàbriques i es va utilitzar fins al final dels seus dies cap al 1970.

L’Antiga Fàbrica Noguera

L’Antiga Fàbrica Noguera s’havia anomenat anteriorment Fàbrica Miró i, segons les dades que Joaquín de Liédana (rector de Beseit) va recopilar a principis del segle XIX, la fàbrica va començar la seua activitat a mitjan segle XVIII com Martinet de Tomàs Royo i, en menys de dos dècades, va fer una reconversió important canviant lo martinet per un molí paperer.

Just després de la Guerra Civil, la família de paperers Noguera va començar la seua activitat industrial a Beseit. Primer van llogar la fàbrica de paper de Taraganya (situada una mica més amunt); poc després, el 1940, van adquirir esta fàbrica, la Miró, i posteriorment també van comprar la de Taraganya.
El 1954, Ernesto Noguera realitzava les primeres proves del cuir aglomerat o reconstituït en esta fàbrica. S’iniciava així el tercer període en la història de l’edifici amb una nova activitat. El 1960, va néixer l’empresa Indústries del Cuir Artificial, S.L. que el 1968 va absorbir la resta de la producció de paper i cartolina del complex.

El complex industrial de la família Noguera va cessar la seva activitat l’any 1978 i, amb això, acabava l’època industrial paperera de Beseit que s’havia iniciat 200 anys abans.

Lo Calvari

La construcció del calvari podria situar-se al segle XVIII, encara que l’any 1940 se’n va realitzar una reconstrucció i va quedar tal com el coneixem ara.

Des de la seua porta podem prendre el camí que ens durà fins a l’ermita de Santa Bàrbara, passant per les catorze estacions. Estes tenen forma de pilons coronats per una creu i decorats de rajoles pintades amb motius de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

Avui en dia, es manté la tradició de la processó del Sant Enterrament el Divendres Sant i durant el seu recorregut es fan sonar els carraus. Antigament, a més, totes les vesprades de diumenge durant la Quaresma es realitzava una processó des de l’església i es resava el Via Crucis. Esta processó, fins a la Guerra Civil, visitava també el Calvari i completava el recorregut per la creu de terme del Molinar (prop del Calvari) i la de la plaça de l’ermita de Santa Anna, al costat del pont de Pedra. També, lo dia de Sant Joan es pujava en processó a l’ermita i es realitzava una missa en honor a la Santa.

Al segle XX, durant el període en què hi va haver una important activitat minera a la població, el dia de la festivitat de Santa Bàrbara (4 de desembre) els miners pujaven a l’ermita i feien una processó amb la imatge de la Santa.

Ermita de Santa Anna

Situada al Raval del Pont, fora de les muralles de la població, rebia al visitant procedent de l’antic camí de Pena-roja. Pareix probable que estiga relacionada amb l’ampliació del Raval i la construcció del pont de Pedra.

És una construcció goticorenaixentista realitzada en pedra tosca, llevat de les modificacions realitzades entre els segles XVII i XVIII de la nau principal i el pòrtic exterior datat lo 1699. A l’altar, orientat cap a l’oest, observem los detalls arquitectònics més interessants: absis poligonal de cinc costats, i volta de creueria, la Santa que es recolza sobre el tronc octogonal de l’antiga ‘Creu del Molinar’ decorada amb traceries gòtiques trilobulades i imatges d’Apòstols, evangelistes, Sant Miquel i la Pietat.

Santa Anna, mare de la Santíssima Mare de Déu, és la patrona de les dones en part. En hebreu seu nom significa Gràcia. A Beseit és l’advocada de la bona mort. Lo 26 de juliol és lo dia de la Santa i durant los nou dies precedents los veïns del barri del Raval es reunixen aquí totes les nits per resar la novena. Antigament, la festa s’acompanyava amb diversos festejos; les vaquetes i el ball completaven les commemoracions per la Santa.

Avui dia l’ermita s’utilitza també per a la celebració de casaments i batejos. El bon aspecte i la cura que se’n té ajuden a l’elecció.

La Presoneta i la Botera

A l’inici del carrer Villaclosa ens trobem amb la llotja de l’ajuntament, el seu antic accés principal, i la Presoneta. Un espai retocat al llarg dels segles XVIII i XIX que representava l’accés principal a l’antic castell àrab-cristià de la població. La Presoneta era la torrassa que defensava el portal d’entrada; detalls com les espitlleres i les restes de l’arrencada de l’arc a la seua façana demostren lo seu antic caràcter defensiu. Situats en este portal desaparegut, l’ajuntament a la nostra esquerra, l’antiga plaça a la nostra dreta, i davant, trobem lo carrer que continuava en línia recta fins arribar a una altra torre defensiva anomenada la Torreta.

Entre els segles XVII a XIX esta torrassa va perdre la seua utilitat defensiva i es va convertir en presó, sobretot en temps de la primera guerra carlina. Aquí va tancar el general carlista Cabrera a tres dones de liberals com represàlia a l’afusellament de sa mare; dos d’elles van ser afusellades a la partida del Martinet (Vall de roures) i l’altra va aconseguir el seu alliberament gràcies a les súpliques del son pare, un oficial de carlista de Beseit.

El nom del carrer Vilaclosa ens descriu que esta part de la vila era un recinte clos. A Beseit es coneix com el barri de la Botera. Algunes d’estes cases tenen façana cap a la Plaça i antigament tots els veïns del poble tenien dret de pas pel seu interior per accedir a la Plaça.

Lo Portal de Sant Gregori

És l’antiga entrada a la població àrab Bassàit i a la cristiana Bezeyt del segle VIII al XIV. El vell camí de Vall de Roures passava pel collet de les Forques, l’Antiga Fàbrica de la Font del Pas i pels Estiradors i arribava fins a este portal.

Es creu que va ser reformat a la primera meitat del segle XIV quedant un portal apuntat d’estil gòtic coronat, en la seua clau, per la mitja lluna invertida cap avall pertanyent, amb tota probabilitat, al nou senyor del territori: lo primer arquebisbe de Saragossa, Pedro López de Luna (1314-1345). La seua entrada cap al carrer Pla en forma de colze referma el seu caràcter defensiu.

Al seu interior s’obre la capella de Sant Gregori Papa. El 9 de maig se celebra el dia del sant. Antigament, en el Rosari es cantaven els goigs a Sant Gregori i els xiquets, amb una campaneta, avisaven els veïns per què acudissin cantant pels carrers unes cançonetes populars pròpies de l’ocasió. Eixe mateix dia se celebrava missa i s’eixia en processó fins l’horta Major, beneint contra les plagues i, principalment, contra la plaga de llagosta.

A Beseit es conserven la gran majoria dels portals que seguien l’antic alineament de les muralles del segle XVI: El portal de Vilanova, el de Sant Gregori, el de Carrau, el de Sant Roc, el del Coll o del Pilar i el passatge de Vilanova.

Església parroquial de Sant Bartomeu

Obra barroca realitzada entre els segles XVII i XVIII, que va substituir la primitiva església dedicada a Sant Bartomeu i de la qual ja n’hi havia constància l’any 1210.

De l’antiga església s’observen elements recuperats a les façanes laterals: a la part nord, un capitell de columna amb escenes de Samsó obrint les mandíbules d’un lleó i Dalila amb les tisores a la mà; i, a la sud, una clau de volta de creueria que representa un bisbe beneint. La construcció de l’edifici va durar diverses dècades. Es va adaptar al terreny desnivellat i es va projectar un nou espai, la plaça, de manera que les edificacions que l’envoltaven van haver d’obrir noves finestres i portes. En una de les pedres de la façana principal apareix la data de 1726, possiblement l’any de finalització d’aquesta interessant façana-retaule. S’hi distingixen dos cossos flanquejats per columnes salomòniques amb decoració i a la fornícula superior s’hi observa la figura de Sant Bartomeu col·locada l’any 1973. L’anterior figura, com los retaules de la Mare de Déu del Roser i de l’Altar Major, van ser destruïts lo 1936 quan l’edifici va passar a ser el magatzem de la col·lectivitat; a la façana nord de l’església, a l’altura del carrer, es perceben uns murs superposats que tapen les finestres que es van obrir per donar més llum a l’església.

Lo més destacable de la seua decoració interior són los llenços dels quatre Pares de l’Església en les petxines de la cúpula del creuer; estan pintats a l’oli i enganxats sobre el mur.

Sant Bartomeu, patró de la població al costat de Sant Eutropi. Lo 24 d’agost, dia de la festivitat d’este Sant, la imatge surt en processó; antigament, també es treia en anys de gran sequera.

Riu Matarranya. Pont de pedra

Lo pont de pedra de Beseit és lo primer des de la seua capçalera que evita el riu Matarranya. Té un sol ull i fa uns 15 metres d’alçària. La seua construcció va permetre que la població no quedés incomunicada en cas de fortes riuades. Va ser bastit entre els segles XV i XVI, tot coincidint amb lo creixement de la població i la formació dels nous barris de Vilanova, Sant Roc i del Pilar. Avui en dia, i des de la construcció de la carretera a finals del s. XIX, és pas obligatori per arribar a Beseit.

En este punt, lo riu salva un desnivell important des del seu recorregut a la Vall del Prat fins a la població de Beseit. La força de l’aigua que això provoca va ser aprofitada per moure les rodes dels diferents molins al llarg del seu curs: fariners, trulls, centrals hidroelèctriques, martinets, paperers, etc.

Lo riu neix al massís muntanyenc dels Ports de Beseit, recorre uns 100 km en direcció de sud a nord i desemboca al riu Ebre dins lo terme de Faió i en ple pantà de Riba-roja. En lo seu primer tram, lo riu presenta cabals constants d’un règim de tipus pluvial i en molt comptades ocasions de tipus pluvionival. En l’actualitat, poca gent ha vist lo riu sec en aquest punt; només ho recorden los antics treballadors de les papereres quan lo cabal era desviat cap a les sèquies.
Després de la Guerra Civil, lo gorg situat sota el pont, anomenat ‘la Cadolla’, va ser buidat amb poals per recuperar les armes que s’hi havien llençat durant la guerra i així aprofitar-ne el ferro.

Lo Palau

Va ser l’antic palau del senyor d’estos territoris, l’arquebisbe de Saragossa. Beseit va pertànyer a l’antiga tinença de la Pena d’Aznar Lagaya formada per Vall de roures, Fondespatla, la Torre del Comte i Massalió.

Lo Palau era una obra feta principalment de carreus que ocupava la part alta de la població, enfront de les eres comunals. Dos torres, una cap a l’oest i un altra a l’est, flanquejaven l’edifici i coronaven lo nou barri del Pilar. En este palau, los nous senyors, los arquebisbes de Saragossa, cobraven els delmes i primícies en espècies. Lo nou ordre medieval del senyor organitzava i dirigia la població: Davant, les eres per batre els cereals, al costat, l’antic cementiri, més amunt, la Nevera i, darrere, els Freginals (bancals comunals de farratge per alimentar el bestiar estabulat).

Les desamortitzacions de l’estat sobre els béns eclesiàstics durant els segles XVIII i XIX van fer que estos edificis i terrenys passessin a mans privades o públiques com és el cas del Palau.

Actualment, l’edifici original està dividit en tres parts, dos de privades i una municipal, que és la seu de l’Associació Cultural Lo Palau. L’edifici va tindre una intensa vida col·lectiva durant el segle XX: va ser seu de la Societat de Socors Mutus, ball, cinema, teatre, bar, etc.