Arenys de Lledó

Casa de la Vila d’Arenys de Lledó

Amb l’entrada a l’edat moderna, es van construir a les poblacions de la comarca del Matarranya edificis monumentals d’estil renaixentista destinats a Cases Consistorials, com a símbol de l’augment del poder municipal en detriment del senyorial i eclesiàstic. L’ajuntament d’Arenys s’emmarca dins d’aquest moviment arquitectònic, tot i que la seua edificació, ja entrat el s. XVII, va ser posterior i de dimensions més reduïdes. A la planta baixa presenta tres arcs de mig punt: lo de l’esquerra (amb dovelles més grans) va ser l’entrada principal original; lo de la dreta es va obrir a finals del s. XX aprofitant una obertura anterior i l’arc de la paret lateral, encegat, podria haver estat inicialment obert, formant una llotja.

En esta planta també hi havia una presó menuda que, al s. XX, va ser habilitada com a barberia. El primer pis és la planta noble i acull les dependències de l’Ajuntament, també en l’actualitat. Hi destaca la gran balcona, construïda posteriorment, que fa cantonada.

Durant la Guerra Civil (1936-39) l’arxiu municipal va ser cremat i només van poder salvar-se els llibres del registre civil.

La plaça Major, on està situada aquesta Casa de la Vila, és el centre neuràlgic de la població. S’hi accedix per un pas cobert, anomenat “lo Cobert”, i des d’aquí comencen lo carrer Major i dos carrers que pugen cap a l’Església.

Casa l’Escolà o de la Tia Soledat

A principis del segle XX, es van construir a Arenys diverses cases d’estil modernista, de quatre o més plantes, amb balcons de forja i una galeria amb arcs a la planta superior. Dins d’este corrent artístic, les construccions combinen l’estètica amb la funcionalitat, amb molta decoració, sobretot d’elements vegetals, integrada en l’arquitectura.

Casa l’Escolà és l’obra modernista més destacada d’Arenys per l’abundància decorativa i per ser la casa més alta del poble, amb cinc nivells. Seguix l’estil del modernisme català, el màxim exponent del qual va ser l’Antoni Gaudí, atès que el seu autor va ser l’arquitecte barceloní Enric Isern. Lo nom de la casa prové del seu primer propietari, anomenat popularment lo tio Escolà. Posteriorment, va ser adquirida pel secretari de l’Ajuntament i va passar a ser coneguda pel nom de la seua esposa, la tia Soledat. En l’actualitat, se l’anomena casa la Lourdes en referència als actuals propietaris.

En l’escultura decorativa de la façana hi destaquen les figures cariàtides a les llindes dels balcons de la primera planta i l’ornamentació vegetal, diferent a cada pis, de les llindes de les obertures i de les mènsules que suporten los balcons. La separació entre cada planta està destacada amb una imposta que a la planta baixa té motius geomètrics. Les obertures amb arcs apuntats a la planta superior o esgorfa, servien per deixar entrar l’aire per assecar la fruita i els embotits.

L’església de l’Assumpció

L’església parroquial d’Arenys, dedicada a l’Assumpció, és d’estil gòtic i va ser construïda durant el segon quart del s. XIV, quan la vila estava sota el domini del Bisbat de Tortosa per la donació del rei Pere II el Catòlic lo 1209. A la mateixa època, es van construir amb el mateix estil una església a Lledó i una a Calaceit, poblacions veïnes pertanyents al mateix bisbat.

L’obra, de pedra de carreus, està situada a la part alta de la població, davant d’on havia estat lo castell. És d’una sola nau de planta rectangular amb volta apuntada i absis recte amb volta de creueria. Al s. XV es va afegir la sagristia i al s. XVII es van obrir dos capelles al costat de l’evangeli. De la decoració escultòrica en destaca la finestra amb traceria gòtica i l’ampit de pedra del cor elevat amb dibuixos que pareixen un criptograma. A l’interior es conserven quatre taules procedents del retaule de l’ermita de Sant Pol.
Adossada a l’absis es va edificar, posteriorment, l’Abadia i annex als peus, on actualment hi ha un jardí, hi havia el cementiri vell que va ser utilitzat fins a finals del s. XIX.

Durant la Guerra Civil (1936-39) es van destruir les imatges, el retaule i les campanes. A més, el temple va ser utilitzat com a magatzem de la col·lectivització anarcosindicalista. A mitjans dels anys 50 del s. X, un llampec que va entrar pel campanar va fondre la creu que el coronava i va recórrer l’interior de l’edifici mentre feien missa sense ferir ningú.

Ermita de Sant Pol

Situats a l’antic camí de Calaceit a Arenys de Lledó (encara avui, lo carrer es diu ‘Camí d’Arenys’), comencem per una zona asfaltada que aviat esdevé pista forestal. Als afores de Calaceit hi trobem la capella de la Misericòrdia, que encara conserva un interessant escut amb inscripció religiosa, del segle XVIII.
Després d’una zona de camí empedrat, arribem a la mateixa vora de la carretera A-1413. La senda discorre pel seu costat durant uns pocs metres. Aviat tornem a un altre camí empedrat i, després, a una pista entre preciosos camps de cultiu, fonamentalment d’olivera i ametler.
Cap a la meitat del recorregut, una bassa ens servix de guia, al costat dels senyals del PR. Comencem el descens que ens durà a la Vall Rovira. A la baixada cap al barranc albirem, al lluny, l’ermita, i algunes panoràmiques dels Ports de Beseit. Al fons del barranc, grans xops i jonqueres ens indiquen la humitat de l’entorn.
A l’últim tram, després de pujar per una senda estreta, eixim a la pista que ens conduirà a Sant Pol. Coneguda per aquest nom abreujat (Sant Hipòlit és el nom complet), la construcció destaca tant per la seua sobrietat com per l’enclavament en què es troba. Visible des de diversos punts de la comarca, des de Sant Pol s’albiren també nombroses zones del Matarranya, dels Ports de Beseit i de la veïna Terra Alta.

Lo Portal de Baix

Este portal formava part de la muralla de la població en la seua última ampliació realitzada al segle XVIII, segons consta en l’escut que presidix l’arc, datat el 1788.

El nucli d’Arenys es va originar sobre una mola on se situava el castell (ubicat, segons la memòria oral, davant del jardí annex a l’església, on ara hi ha la casa Xixon). Lo castell lo trobem documentat des de la conquesta cristiana (entre el 1158 i el 1167) tot i que ja existia en època musulmana. Esta primera fortificació va tindre diverses fases d’ampliació a mesura que la població va anar creixent pendent avall formant un entramat urbà escalonat.

Esta porta emmarca l’entrada a la vila per la part baixa de la població. Rep el nom de portal de Baix per la seua ubicació i per oposició al portal de Dalt, un altre portal de la vila situat a la part alta (a l’actual carrer de Calaceit) que va ser enderrocat a principis del segle XX per facilitar l’accés del trànsit rodat a la població. Per este mateix motiu, també aquí es van rebaixar les pedres d’un dels costats del portal que actualment es coneix simplement com Lo Portal.

La construcció consta d’un arc de mig punt adovellat a la part extramurs i un arc rebaixat.

Lo raig

Lo Raig és lo nom amb què es coneix este tram de la sèquia d’Arenys que antigament tenia un petit salt d’aigua pel qual, segons la memòria popular, sempre hi rajava aigua.

Es tracta d’una construcció de dos nivells situada als peus del marge de pedra de l’hort de Vela. L’obra és de pedra seca. Posteriorment, va ser reforçada amb ciment i se li va afegir a continuació un altre tram de materials moderns per conduir l’aigua més avall, on comunica amb una ampla canalització que recull també les aigües de pluja procedents del nucli urbà.

Es desconeix la data de la seva construcció, encara que podria tindre el seu origen en el llegat de la cultura àrab. Este lloc va ser un punt important per a l’abastament d’aigua i també escenari de bona part de la vida social. Antigament i fins a la instal·lació de la xarxa d’aigua corrent a les cases, era un lloc molt freqüentat pels veïns; mentre ells abeuraven los animals i elles llavaven la roba o omplien el càntir d’aigua, los jóvens tenien l’oportunitat de relacionar-se amb l’altre gènere i els adults de contar-se les últimes notícies.

A prop del Raig, seguint la sèquia cap amunt, hi ha unes pedres al riu on anaven a llavar la roba. Al costat hi ha un molí de farina i oli que funcionava amb la força de l’aigua d’una bassa amb la qual, a partir dels anys 20 del s. XX, també es va produir electricitat.

El rec, que rega els horts del poble, té la presa d’aigua al riu Algars, prop de la font del Canut, i corre paral·lela al riu entre els horts i el nucli urbà.