Santuari de la Mare de Déu de la Font

El Santuari de la Mare de Déu de la Font, a Pena-roja de Tastavins, s'erigeix en un entorn de gran bellesa natural, vinculat a la llegendària aparició de la Verge. Aquest complex arquitectònic és un fascinant viatge a través de diferents èpoques.

A la part més elevada, trobem la construcció més antiga: una ermita d'estil gòtic que data del segle XIV. Aquesta joia arquitectònica ha resistit el pas del temps, essent un testimoni silenciós de la rica història del santuari i del Matarranya.

Adossada a l'ermita gòtica s'alça la hostatgeria, un edifici en forma de U que, amb el seu pati interior i arcades, recorda un claustre. Construïda entre els segles XVI i XVII, ha estat ampliada amb el temps, creant un conjunt harmònic i tancat.

A una cota inferior, on brolla la font que va donar origen al santuari, es va construir al segle XVII una ermita d'estil barroc de majors dimensions. Aquesta integra la font en la seva estructura, amb un cos rectangular obert per arcades. Una imponent escala connecta aquestes dues èpoques i estils, salvant el desnivell i unint les diferents parts del complex. En resum, el Santuari de la Mare de Déu de la Font és un testimoni de l'evolució arquitectònica, des del gòtic medieval fins al barroc, un lloc de fe i art al cor del Matarranya.

El Santuari de la Mare de Déu de la Font està format per un conjunt d'edificis entre els quals destaca l'ermita de Dalt. Adossat a l'ermita es va disposar un claustre envoltat d'edificis que en l'actualitat acullen una hostatgeria, l'Oficina de Turisme i el Centre d'Interpretació del Porcino. Fora d'aquest recinte, i comunicat amb aquest per dos accessos, es troba l'ermita de Baix, d'estil barroc, amb un pòrtic a l'exterior del cap on mana una font de quinze canons.

Entre el ric mostrari de llegendes i tradicions de la vila de Pena-roja, la que envolta l'origen d'aquest santuari és una de les més estimades i arrelades. Aquesta primera construcció va patir importants desperfectes per les crescudes del riu i el 1341 es va fundar la Confraria de la Mare de Déu de la Font per construir una nova ermita més amunt, l'actual ermita gòtica. El primer confrare va ser el rei Pere IV que va visitar l'ermita aquell mateix any.

L'afluència de pelegrins i visitants va anar augmentant i al segle XVI es va decidir construir una hostatgeria annexa i una nova ermita, la de Baix, amb murs que la protegissin del riu. Cal dir que aquesta darrera obra no es va acabar fins a finals del segle XVIII i, llavors, la nova ermita va relegar l'anterior en els oficis religiosos.

L'ermita de Dalt és l'edifici més antic que es conserva del Santuari. La seva construcció s'inicia el 1341, després que l'ermita original, construïda el segle anterior i ubicada més avall, on segons la llegenda es va trobar la Verge, patís els desperfectes d'una riuada.

La decoració gòtica que es conserva és de gran riquesa. En els capitells de les arquivoltes de la portada es representen, a manera de fris corregut, nombroses escenes del nou testament; al costat esquerre: les Noces de Canà, l'Anunciació als Pastors, la Presentació al temple, la Fugida a Egipte i el Somni de Josep; i la part dreta: Jesús a la creu, la Curació de l'Hemorroïssa i l'Adoració dels Mags. Les figures als costats de la Verge que corona l'arcada representen molt probablement personatges de l'orde de Calatrava, el qual governava la vila.

El teginat mudèjar és una de les mostres més impressionants de la fusteria mudèjar aragonesa. Presenta una interessant decoració on destaca la creu de Calatrava i altres motius heràldics acompanyats de rostres humans de gran senzillesa estilística.

El teginat mudèjar que cobreix els cinc trams de la nau ofereix diferent disposició en els dos primers trams de la capçalera de la que es presenta en els tres darrers. Es tracta d'un teginat mudèjar a dues aigües, tot i que la seva estructura no sigui de les de parhilera pròpiament, ja que està bàsicament suportada per quatre robustos arcs diafragma; en realitat, estructuralment, és com un alfarje disposat en el pla inclinat de les dues aigües, a base de jácenas principals en sentit longitudinal, que recolzen en els arcs diafragma, mentre que les secundàries o jaldetas assumeixen la disposició dels pars o alfardas en l'armadura de parhilera, a manera de faldons inclinats. La fusteria mudèjar aragonesa es caracteritza per l'ús habitual dels sostres plans o alfarjes, i aquí s'utilitza la seva estructura per cobrir sobre arcs diafragma els plans inclinats de les dues aigües, la qual cosa permet la utilització de bigues de menor escuadría.

Els tres darrers trams de la nau no presenten la falsa hilera dels dos primers, sinó que tanquen la seva part superior amb un fals almizate o harmeruelo, mostrant en aquesta part el perfil interior de les cobertes de par y nudillo, a manera d'artesa invertida. Precisament en el tram quart des de la capçalera, al qual obre la porta d'accés al costat meridional, resultant d'aquesta manera el de major il·luminació natural, concentra la decoració més acurada: el seu fals almizate és aconseguit a base de llaços de quatre octogonal formant estrelles de vuit puntes combinant amb creus, tot això no apeinazado, sinó labrado en les taules de fusta, al mode ataujerado, mentre que en els faldons d'aquest tram la taulada que el tanca va decorada amb llaços de sis, per a la decoració dels quals s'ha agrimilado la fusta de la mateixa manera que els murs en la decoració de les parets.

Així doncs, des d'un punt de vista estructural i decoratiu aquest teginat mudèjar de Pena-roja de Tastavins es troba bastant allunyat de les complexitats estructurals de la fusteria de armar de tradició almohade, que s'han analitzat en l'armadura de par y nudillo del teginat mudèjar de la catedral de Teruel, corroborant la formació d'una escola regional de fusteria mudèjar a Aragó, en la qual predominen les senzilles fórmules estructurals dels alfarjes així com la decoració ataujerada i sobreposada. La porta de l'ermita, de dos batents, va decorada de la mateixa manera que el fals almizate del tram quart.

Gonzalo Borrás Gualis afirma que el conjunt es tracta d'un exemplar del major interès, destacat ja per la fusteria mudèjar a les estructures de l'arquitectura gòtica llevantina. És la important mostra d'un procés evolutiu en què la fusteria mudèjar aragonesa ha quedat aïllada dels grans tallers de tradició almohade, desenvolupant una personalitat pròpia que es caracteritza per la senzillesa estructural i ornamental, adequant-se admirablement al medi artístic en el qual es desenvolupa.

Tant el teginat mudèjar com la porta d'accés han de situar-se cronològicament al final del període constructiu de l'ermita, que segons Santiago Sebastián dataria del segon quart del segle XIV. Aquesta data quedaria contrastada amb l'existència de notícies documentals indirectes, així com dels elements ornamentals, heràldics i artístics.