Església Parroquial Santa Maria la Major

L'Església Parroquial de Santa Maria la Major, joia arquitectònica de Pena-roja de Tastavins, s'alça majestuosa a la Plaça Major, marcant un dels seus principals flancs. Aquest imponent edifici de planta rectangular és un clar exponent del classicisme al Matarranya, que convida a la contemplació dels seus detalls i la seva història.

El temple s'organitza en tres naus principals, magistralment separades per sòlids pilars que suporten arcs faixons de mig punt. El creuer, notablement més ample, culmina en un absis recte, mentre que les naus laterals, de menor alçada i amplada, finalitzen en capelles acuradament integrades. Una impressionant cúpula sobre el creuer es converteix en la font de llum principal, il·luminada per vuit finestres estratègicament disposades als llunetes, creant un ambient de solemnitat i recolliment.

L'interior de l'església desplega un exquisit estil classicista. Pilastres adossades amb capitells compostos suporten un entaulament motllurat, sobre el qual s'obren els arcs de mig punt que articulen els espais. La decoració és un alard d'elegància, amb estucs i un subtil joc cromàtic en tonalitats grises, blanques i sèpia, que realcen la bellesa del conjunt sense sobrecarregar-lo, oferint una experiència visual serena i harmoniosa.

La façana del temple, situada al frontis, és considerada un dels exemples més destacats de l'arquitectura religiosa de la zona, presentant un distintiu perfil mixtilini. L'accés principal està emmarcat per un gran arc de mig punt i una portada estructurada en dos cossos, separats per un entaulament. La porta, de disseny adintelado, està flanquejada per pilastres en tots dos cossos, mentre que al cos superior, una fornícula, actualment buida, espera la imatge que la presideixi.

La torre del campanar, un element inconfusible del paisatge de Pena-roja, s'erigeix al costat de l'Epístola, prop dels peus de l'església. Construïda amb esmero en obra de carreus, es compon de tres cossos: els dos primers de planta quadrada i el superior, de sorprenent transició, de forma octogonal. Aquesta característica torre no tan sols compleix la seva funció pràctica, sinó que també afegeix un valor estètic i simbòlic al conjunt arquitectònic de l'església.

Al segle XVIII s'edifiquen dos monuments importants de Pena-roja: l'església i la nova ermita barroca al Santuari de la Mare de Déu de la Font.

En el moment de la seva construcció ja hi havia altres dues esglésies a la població, situades a la part alta. Però, d'una banda, l'antiga església de la Mola (s. XIII) estava molt apartada i massa deteriorada per continuar usant-se i, de l'altra, la de Sant Miquel (s. XIV) era massa petita. Això, unit al creixement del nucli urbà vessant avall i a la prosperitat econòmica de la població, van portar a la construcció d'aquest nou temple.

La primera pedra es va col·locar el 1727, en una cerimònia que va incloure una processó amb sortida des de l'església de Sant Miquel. De la construcció es va encarregar el mestre Ángel Cólera i es va acabar el 1759.

Es tracta d'una obra d'estil renaixentista tardà, tot i que amb bastants elements de naturalesa barroca, com les pintures del seu interior i la torre campanar. És un temple de tres naus cobertes amb voltes vaïdes i creuer amb cúpula sobre tambor. Està construït en maçoneria i obra de carreus i destaquen sobretot dos elements: la façana i la torre.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), es va destruir l'orgue, el retaule major i la majoria de la resta de la decoració interior i es va utilitzar com a magatzem de la Col·lectivitat anarcosindicalista.