Pozo de la Vila

Entre les aportacions que la cultura àrab va fer a la península Ibèrica, les seves innovadores tècniques de cultiu van ser molt importants. Cal destacar els seus avançats sistemes de regadiu, que garantien el cultiu en territoris fins llavors descartats com erms.

Segons la tradició popular, aquest interessant pou podria remuntar-se als temps de la dominació musulmana (s. VIII-s. XII), tot i que això és difícil de provar documentalment i més encara si tenim en compte que la construcció actual no té més de 200 anys d'antiguitat.

El pou es troba situat molt prop del casc urbà, vora l'antic camí de Valdealgorfa. S'utilitzava per a l'abastament de boca i usos domèstics. Accionant la roda, es posava en marxa el mecanisme interior amb sistema de sénia i es recollia l'aigua pels grifos. A partir de 1967, les cases disposaren d'aigua corrent (amb presa a la Font Nova, barranc de la Grèvol), tot i que només durant unes hores al dia, i el pou deixà de ser tan freqüentat. Finalment, caigué en desús el 1979 quan es construí l'elevació d'aigües des d'un altre punt més cabalós a 5 km de la població (els ullals del Roig al riu Escorza o Riu de Mont-roig) que és una de les dues preses d'aigua vigents en l'actualitat.

També s'anava a buscar aigua a altres fonts properes al poble, com la Font de les Forques i la Font del Domenge. A més, moltes cases de la població disposaven de pou o d'una cisterna al seu interior.

Un altre sistema d'abastament d'aigua, en aquest cas per als animals i altres usos, eren les basses que recollien les aigües de pluja. A Montroig n'hi havia quatre: la balsa del Castillo —avui convertida en dipòsit—, la balsa del Molí —que encara es conserva, prop del Portal de Santo Domingo—, la balsa la Llana i la balsa de Sant Miquel —desapareguda—.