La Mola, Castell i Torre del Rellotge de Montroig

El castell de Montroig, estratègicament situat en una altiplà de difícil accés, té els seus orígens com a alcàsser musulmà. Les primeres mencions escrites daten de l'edat mitjana, després de la conquesta cristiana el 1169. Aquest formidable baluard va arribar a ser la capital d'un extens domini sota el control de l'orde de Calatrava a partir de 1209, que abastava nou poblacions actuals de la regió, incloent-hi Montroig, Pena-roja, Torredarques, Herbés, el Boixar, Benifassà, Fredes, Fórnols, Ráfels i Belmonte.

Dins del seu recinte emmurallat es trobava l'església de Santa Maria de la Mola, del segle XII, que va servir com a església principal fins al segle XIII, quan es va autoritzar la construcció del temple actual a la part baixa de la vila.

Una llegenda oral explica la desaparició del castell de Montroig. La tradició suggereix que les seves pedres van ser reutilitzades per a la reconstrucció del poble després de diversos incendis, sent el darrer el més greu, que va destruir gran part del casc urbà de Montroig.

Lamentablement, avui dia només es conserven alguns restes, com la bassa del castell, on se situen els dipòsits d'aigua, una cisterna excavada a la roca i vestigis de la base de la muralla a la zona nord.

La principal raó de la seva destrucció es deu a tres grans incendis: el primer el 1705 durant la Guerra de Successió, i els dos restants a les guerres carlines. El més devastador va ocórrer el 1839, quan les tropes del general carlí Llagostera van incendiar la major part del casc urbà, cosa que va valdre als seus habitants el sobrenom de «sucarrats».